Adèu Donostia - Diumenge 19

A les 8 del matí amb la meitat dels pelegrins que odien el meu concert simfònic de roncades deixem l'alberg entre abraçades varies i petons secs inventats.

De començament una pujada "que te cagas". Escales, humitat i 10 minuts de pau per què San Pere decideix donar-nos un bateig més. Plou en broma, però ves per on també mulla. Cabró!!

A les 10 del matí fem una aturada. Em fa molt mal una ungla mal tallada del dit gros dret que em produeix una ferida sagnant. Flipo cantitat, mai m'ha passat això i veig que serà difícil continuar amb aquesta lesió.

Trempejant,recordant paraules malsonants, segueixo, pujo, baixo, navego i cagant-me en coses inpronunciables arribem na cristina i jo a Orio.


La Rosa és una experta del Camí de la Costa, del Camí del Nord, de la VIDA, del tracte, de tot, tot i tot...

I entreses paraules, es dilueixen els mals i neix un moment de trempera que dona pas a conèixer a uns winsurfers, o com es digui, de BCN que s'aixequen després que ses onades cantàbriques els hi destrosessin els tendons del cos. Bona gent. Au!! Bon viatge, cracks!!

12:30 - Dutxa

13:30 Asseguda al Restaurant. Hom mira la televisió per recolçar a la trainera d'Orio en la Lliga de embarcacions que es fa a l'estiu. Aupa Orio!!

No ens queda més remei que recolzar a l'equip local. Tothom de color grog. Balcons, semarretes, mocadors, i jo em deixo les ulleres grogues a l'alberg, seria un més i ara soc un aliè.

CONTINUARÀ... vaig a fer un riu i ens actualitzem. Muas a tots